L’Estranger (I)

[@more@]      

— Qui estimes més, home enigmàtic, digues? el teu pare, la teva mare, la teva germana o el teu germà?    

— No tinc ni pare, ni mare, ni germana, ni germà.    

— Els teus amics?    

— Feu servir una paraula el sentit de la qual m’ha estat fins avui desconegut.    

— La teva pàtria?    

— Ignoro sota quina latitud es troba situada.    

— La bellesa?    

— L’estimaria de bon grat, deessa i immortal.    

— L’or?    

— L’odio com vós odieu Déu.    

— Ei! què estimes doncs, extraordinari estranger?    

— Estimo els núvols… els núvols que passen…allà baix… lluny… els meravellosos núvols.

     L’Étranger

     — Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? ton père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
     — Je n’ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère.
     — Tes amis?
     — Vous vous servez là d’une parole dont le sens m’est resté jusqu’à ce jour inconnu.
     — Ta patrie?
     — J’ignore sous quelle latitude elle est située.
     — La beauté?
     — Je l’aimerais volontiers, déesse et immortelle.
     — L’or?
     — Je le hais comme vous haïssez Dieu.
     — Eh! qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
     — J’aime les nuages… les nuages qui passent… là-bas… là-bas… les merveilleux nuages!

         Charles Pierre Baudelaire

Tweet