El Pastís
Jo viatjava. El paisatge en el mig del qual estava situat era d’una magnitud i d’una noblesa irresistibles. En aquest moment, alguna cosa passà sens dubte dins la meva ànima. Els meus pensaments voletejaven amb una lleugeresa igual a la de l’atmosfera; les passions vulgars, tals com l’odi i l’amor profà, em semblaven ara tan allunyats com els núvols que davallaven al fons dels abismes sota els meus peus; la meva ànima em semblava tan vasta i tan pura com la cúpula del cel de la qual estava envoltat; el record de les coses terrestres no arribava al meu cor més que afeblit i disminuït, com el so de les campanetes de les besties imperceptibles que passaven lluny, molt lluny, sobre la vesant d’una altra muntanya. Damunt el petit llac immòbil, negre per la seva immensa fondària, passava alguna vegada l’ombra d’un núvol, com el reflex de l’abric d’un gegant aeri volant a través del cel.
I recordo que aquesta sensació solemne i rara, causada per un moviment perfectament silenciós, m’emplenava d’una joia barrejada de por.
En resum, em sentia, gràcies a la entusiasmant bellesa de la qual estava envoltat, en perfecta pau amb mi mateix i amb l’univers, crec fins i tot que, dins la meva perfecta beatitud i dins el meu total oblit de tot mal terrestre, havia arribat a no trobar ja tan ridículs els escrits que pretenen que l’home ha nascut bo; — quan renovant les seves exigències la matèria incurable, vaig pensar en reparar la fatiga i a alleugerar l’apetit causat per una tan llarga ascensió. Tragué de la meva butxaca un bocí gros de pa, una tassa de cuir i un flascó d’un cert elixir que les farmàcies venien en aquell temps als turistes per a barrejar per l’ocasió amb aigua de neu.
Tallava tranquil·lament el meu pa, quan un soroll molt lleuger em féu aixecar els ulls. Davant meu romania un ser petit espellifat, negre, escabellat, del qual els ulls enfonsats, ferotges i com suplicants, devoraven el bocí de pa. I el vaig sentir sospirar, amb una veu baixa i rogallosa, el mot: pastís! No vaig poder impedir de riure sentint el qualificatiu amb el que volia honorar el meu pa quasi blanc, i en vaig tallar per a ell una bonica llesca que li oferí. Lentament s’acostà, no traient els ulls de l’objecte de la seva cobdícia; després, engrapant el bocí amb seva mà, reculà vivament, com si hagués cregut que el meu oferiment no fos sincer o que ja me’n penedís.
Però al mateix instat fou rebolcat per un altre petit salvatge, sortit no sé pas d’on, i tant perfectament semblant al primer que s’hauria pogut prendre pel seu germà bessó. Plegats rodaren sobre el terra, disputant-se la preciosa pressa, no volent sens dubte cap d’ells sacrificar-ne la meitat pel seu germà. El primer, exasperat, empunyà el segon pels cabells; aquest li agafà l’orella amb les dents, i n’escopí un petit bocí sagnant amb un superb renec dialectal. El legítim propietari del pastís tractà d’enfonsar les seves petites urpes dintre els ulls de l’usupador; aquest per contra, aplicà totes les seves forces a estrangular el seu adversari amb una mà, mentre que amb l’altra intentava lliscar dintre la seva butxaca el premi del combat. Però, revifat pel desesper, el vençut es redreçà i féu rodar el vencedor per terra amb un cop de cap a l’estomac. Per què descriure una lluita odiosa que durà en veritat molt més temps del que les seves forces infantils semblava prometre? El pastís viatjava de mà en mà i canviava de butxaca a cada instant; però desgraciadament! canviava també de volum; i quan per fi, extenuats, panteixants, sagnants, s’aturaren per la impossibilitat de continuar, no hi havia res, de veritat, cap subjecte de batalla; el bocí de pa havia desaparegut, estava escampat amb miquetes semblants als grans de sorra en els quals estava barrejat.
Aquest espectacle m’havia emboirat el paisatge, i la joiosa calma on es divertia la meva ànima abans d’haver vist aquests petits homes havia desaparegut totalment; i vaig restar trist bastant de temps, repetint-me sense parar: “Hi ha doncs un país superb on el pa s’anomena pastís, llaminadura tan rara que amb ella n’hi ha prou per engendrar una guerra perfectament fratricida!”
Le Gâteau
Je voyageais. Le paysage au milieu duquel j’étais placé était d’une grandeur et d’une noblesse irrésistibles. Il en passa sans doute en ce moment quelque chose dans mon âme. Mes pensées voltigeaient avec une légèreté égale à celle de l’atmosphère; les passions vulgaires, telles que la haine et l’amour profane, m’apparaissaient maintenant aussi éloignées que les nuées qui dévalaient au fond des abîmes sous mes pieds; mon âme me semblait aussi vaste et aussi pure que la coupole du ciel dont j’étais enveloppé; le souvenir des choses terrestres n’arrivait à mon coeur qu’affaibli et diminué, comme le son de la clochette des bestiaux imperceptibles qui paissaient loin, bien loin, sur le versant d’une autre montagne. Sur le petit lac immobile, noir de son immense profondeur, passait quelquefois l’ombre d’un nuage, comme le reflet du manteau d’un géant aérien volant à travers le ciel.
Et je me souviens que cette sensation solennelle et rare, causée par un grand mouvement parfaitement silencieux, me remplissait d’une joie mêlée de peur.
Bref, je me sentais, grâce à l’enthousiasmante beauté dont j’étais environné, en parfaite paix avec moi-même et avec l’univers; je crois même que, dans ma parfaite béatitude et dans mon total oubli de tout le mal terrestre, j’en étais venu à ne plus trouver si ridicules les journaux qui prétendent que l’homme est né bon; — quand la matière incurable renouvelant ses exigences, je songeai à réparer la fatigue et à soulager l’appétit causés par une si longue ascension. Je tirai de ma poche un gros morceau de pain, une tasse de cuir et un flacon d’un certain élixir que les pharmaciens vendaient dans ce temps-là aux touristes pour le mêler dans l’occasion avec de l’eau de neige.
Je découpais tranquillement mon pain, quand un bruit très-léger me fit lever les yeux. Devant moi se tenait un petit être déguenillé, noir, ébouriffé, dont les yeux creux, farouches et comme suppliants, dévoraient le morceau de pain. Et je l’entendis soupirer, d’une voix basse et rauque, le mot: gâteau! Je ne pus m’empêcher de rire en entendant l’appellation dont il voulait bien honorer mon pain presque blanc, et j’en coupai pour lui une belle tranche que je lui offris. Lentement il se rapprocha, ne quittant pas des yeux l’objet de sa convoitise; puis, happant le morceau avec sa main, se recula vivement, comme s’il eût craint que mon offre ne fût pas sincère ou que je m’en repentisse déjà.
Mais au même instant il fut culbuté par un autre petit sauvage, sorti je ne sais d’où, et si parfaitement semblable au premier qu’on aurait pu le prendre pour son frère jumeau. Ensemble ils roulèrent sur le sol, se disputant la précieuse proie, aucun n’en voulant sans doute sacrifier la moitié pour son frère. Le premier, exaspéré, empoigna le second par les cheveux; celui-ci lui saisit l’oreille avec les dents, et en cracha un petit morceau sanglant avec un superbe juron patois. Le légitime propriétaire du gâteau essaya d’enfoncer ses petites griffes dans les yeux de l’usurpateur; à son tour celui-ci appliqua toutes ses forces à étrangler son adversaire d’une main, pendant que de l’autre il tâchait de glisser dans sa poche le prix du combat. Mais, ravivé par le désespoir, le vaincu se redressa et fit rouler le vainqueur par terre d’un coup de tête dans l’estomac. A quoi bon décrire une lutte hideuse qui dura en vérité plus longtemps que leurs forces enfantines ne semblaient le promettre? Le gâteau voyageait de main en main et changeait de poche à chaque instant; mais hélas! il changeait aussi de volume; et lorsque enfin, exténués, haletants, sanglants, ils s’arrêtèrent par impossibilité de continuer, il n’y avait plus, à vrai dire, aucun sujet de bataille; le morceau de pain avait disparu, et il était éparpillé en miettes semblables aux grains de sable auxquels il était mêlé.
Ce spectacle m’avait embrumé le paysage, et la joie calme où s’ébaudissait mon âme avant d’avoir vu ces petits hommes avait totalement disparu; j’en restai triste assez longtemps, me répétant sans cesse: "Il y a donc un pays superbe où le pain s’appelle du gâteau, friandise si rare qu’elle suffit pour engendrer une guerre parfaitement fratricide!"
Charles Pierre Baudelaire
